Català Castellano

Sovint es diu que la dependència hauria de ser el quart pilar de l’estat del benestar, juntament amb l’educació, la salut i les pensions, per tal de garantir a la ciutadania una vida digna, pròspera i saludable, pròpia dels països més avançats. La realitat, però, és ben diferent. Després de deu anys d’aplicació, la Llei no s’ha sobreposat als molts defectes que ja se li veien d’entrada, i tampoc no ha tingut la trajectòria desitjada, tot i que va ser aprovada per una àmplia majoria de formacions polítiques. Algunes d’aquestes, paradoxalment o no, no han tingut problemes anys més tard per saltar-se tot aquest consens previ i limitar els efectes de la Llei mitjançant retallades i retards en la seva aplicació.


 


A Espanya hi ha 1,3 milions de persones dependents, 200.000 de les quals a Catalunya, unes xifres importants que cal contextualitzar degudament. En primer lloc, estem parlant de persones amb dret a una prestació que tenen reconeguda per llei, tot i que no totes l’estiguin rebent. És el que es denomina la llista d’espera, i a Catalunya es calcula que hi hauria més d’un 40% de persones sense prestació, moltes de les quals a l’espera de poder accedir a una residència pública. En els últims anys es calcula que unes 22.000 persones han mort al nostre país sense haver rebut una ajuda a la qual tenien dret per llei.


 


Però per què la llei no arriba a tothom? En primer lloc, és important destacar que la normativa va néixer amb un finançament opac i insuficient, que s’ha anat degradant amb el pas dels anys. Les retallades progressives dels governs centrals, quantificables en 2.865 milions d’euros durant la passada legislatura, i les denúncies de la Generalitat davant dels impagaments de l’Estat han acabat provocant patiment i frustració entre els més necessitats. D’altra banda, la llei és ineficient i no es desenvolupa arreu de la mateixa manera, ja que els serveis socials de cada comunitat estan directament gestionats per l’administració autonòmica corresponent.


 


Les empreses i les entitats prestadores de serveis assistencials també han patit molt durant aquests deu anys a causa dels impagaments, els endarreriments en els pagaments o l’enduriment de les valoracions que s’han aplicat als usuaris, que han vist reduït ostensiblement el preu del mòdul que perceben de l’Administració. Moltes empreses s’han vist obligades a tancar, una situació incomprensible perquè pocs sectors econòmics tan necessaris poden presumir tant en la generació de llocs de treball estable i contribuir de manera activa a la cohesió social.


 


D’aquí a 22 anys, al 2040, hi haurà 400.000 persones a Catalunya amb 85 anys o més, és a dir, el doble que ara. Viurem més i amb millor qualitat de vida, però l’atenció a la dependència no podrà seguir gestionant-se de la mateixa manera. És imprescindible augmentar el finançament i fer-lo més sostenible, clarificar les aportacions de cada administració, establir un copagament just i equitatiu entre els usuaris, aplicar un mateix IVA per a tot el sector i, sobretot, situar els usuaris al centre de l’atenció assistencial. Només així es podrà parlar d’una Llei forta i, al mateix temps, sostenible, és a dir, el que hauria de ser un autèntic pilar del benestar.


 


Montse Llopis


Directora General d’ACRA