Català Castellano

El Pla de salut de Catalunya 2016-2020 inclou com a projecte singular la “Prevenció de la discapacitat en les persones grans fràgils”.


Una de les preocupacions principals de les persones quan van complint anys és la de mantenir la seva capacitat per fer les activitats habituals de la vida quotidiana sense necessitar l’ajuda d’una tercera persona. Quan apareixen dificultats com a conseqüència de problemes aguts o crònics de salut, hi ha determinades ajudes tècniques que poden ser d’utilitat. Quan, malgrat tot, cal l’ajuda d’una persona, s’han de posar en marxa altres mecanismes de suport social.


Des del punt de vista preventiu hi ha hagut moltes iniciatives reeixides en els darrers anys. Les principals han estat la detecció i el tractament del risc cardiovascular i, particularment, de la hipertensió arterial, la diabetis tipus 2 o la dislipèmia, o la detecció precoç d’algun tipus de càncer, com ara el de mama o el de còlon. També s’han engegat campanyes importants amb consells per promoure hàbits saludables: activitat física, dieta mediterrània, deixar de fumar o reduir el consum d’alcohol.


Des de fa anys, els especialistes en geriatria plantegen la possibilitat d’identificar persones que no són dependents per a les activitats de la vida diària però que tenen una situació de vulnerabilitat que els fa estar en situació de risc de perdre la independència. Es tracta de persones, doncs, que es troben en una situació intermèdia entre la salut amb autonomia física i mental i la dependència. L’objectiu és prendre les mesures necessàries per aturar o alentir el procés que les podria portar a ser dependents. La iniciativa del Departament de Salut expressada en el Pla de salut de Catalunya va en aquest sentit.


La situació de fragilitat és la conseqüència combinada dels canvis propis de l’envelliment i les seqüeles de malalties cròniques que poden haver aparegut fa més o menys anys. Entre aquestes malalties hi ha l’artrosi, els problemes visuals i auditius, i els problemes cognitius i mentals, entre d’altres. Algunes de les conseqüències de la fragilitat són les caigudes de repetició, la malnutrició, l’alentiment de la funció física, com ara la disminució de la velocitat de la marxa i l’augment de la dificultat per desenvolupar les activitats de la vida diària. Les persones fràgils també tenen índexs d’hospitalització i d’ús de serveis socials i de salut més alts.


La situació de fragilitat es pot diagnosticar explorant la situació funcional i el rendiment físic i mental de les persones grans. Algunes de les proves que es fan per fer el diagnòstic són la velocitat de la marxa, la força muscular, l’avaluació de l’equilibri i de la marxa i l’avaluació de l’estat d’ànim i de l’estat nutricional. Algunes d’aquests proves no són habituals en la pràctica clínica però podrien ser-ho en un futur immediat. A més, en una segona fase, quan a una persona se li diagnostica una situació de fragilitat s’han de buscar les causes que l’han provocada.


Les situacions de fragilitat poden ser reversibles totalment o parcialment. Hi ha dos grups de tractaments que poden millorar les situacions de fragilitat. El primer grup correspon al tractament dels problemes de salut que es trobin durant la fase de diagnòstic. Per posar-ne exemples comprensibles: l’atenció mèdica al dolor de les extremitats inferiors que no s'hagi tractat prou, la correcció o compensació de la presbiacúsia o d’unes cataractes, el tractament dels problemes d’equilibri, el tractament d’un problema de tiroides, de la pèrdua de memòria, d’una depressió o de qualsevol altra malaltia que es diagnostiqui. En segon lloc, hi ha remeis transversals que poden resultar efectius en totes les persones fràgils. Entre aquests, els més importants són: l’exercici físic que inclou exercicis de força muscular i equilibri, la nutrició equilibrada tenint en compte tots els nutrients, però especialment la vitamina D (de vegades amb suplementació) o les proteïnes, la revisió de la medicació o el foment de les relacions socials i l’estimulació cognitiva.


Totes aquestes intervencions, tant de diagnòstic com de tractament, han de ser proposades i controlades pels professionals del sistema de salut i, concretament, pels serveis d’atenció primària, amb l’ajuda de l’atenció especialitzada quan sigui necessari.


 


Antoni Salvà


Fundació Salut i Envelliment - UAB