Català Castellano


Tinc 38 anys, sóc pare de la Irina (de 3 anys) i del Manel (6 mesos) i penso moltes vegades: com serem la Montse (la meva companya) i jo quan siguem grans?  (de gent “gran”, vull dir). Em sento còmode amb la gent gran, des que era petit (recordo quan els nens jugaven a futbol  a l’estiu i jo preferia jugar a petanca amb l’avi Salvador i els seus amics i escoltar-los parlar). Trobo que la distància que hi ha entre néts i avis, entre joves i grans, deixant al mig el tram del pares o adults, fa que aquests dos grups, tan llunyans en el temps, se sentin molt propers, lligats per un cordó en el que el sentiment es menja la responsabilitat. A més de la devoció que, com tot nét, he tingut pels meus avis i àvies, mentre eren al meu costat i ara que ja no hi són, sempre m’ha agradat tractar i conversar amb les persones que acumulen la saviesa d’haver passat per tants moments a la vida. Veig com un privilegi poder parlar i ser escoltat per algú que ha viscut tant més que jo. Els “grans” sou la veu de la nostra història, de la nostra família, de les vivències de la nostra ciutat, del nostre país... en el meu cas, heu estat el testimoni de com es viu de prop una guerra. Recordo anècdotes de la guerra que demanava a la iaia Sole que m’expliqués (ara penso que igual no li agradava recordar-ho?). Com quan aquell dia anava pel Paral·lel de Barcelona i va sonar l’alarma antiaèria. Ella estava embarassada del germà gran de la meva mare, anava sola i un senyor li va donar la mà i la va ajudar a baixar al metro, per refugiar-se. Només de pensar-ho se’m fa un nus a la gola... Els grans sempre teniu un somriure per a un jove que us parla i sempre sabeu fer que una conversa aparentment trivial adquireixi valor. M’agrada com parleu: teniu un discurs pausat, elaborat, educat, amable i, més que ningú, agraïu una mà, una aclucada d’ull, un bon dia... Sóc fan dels grans, sí!... i vull creure que si tots duem un nen a dins, alguns també duem un avi.