Català Castellano

Marc Antoni BroggiEntrevista al Dr. Marc Antoni Broggi:


-          Com definiria l’ètica?


L’ètica és una reflexió crítica sobre el nostre comportament i els valors que l’informen, aquells que es prioritzen per a les decisions i els que resulten conculcats o bé respectats com a resultat d’aquesta reflexió.


 


-          En el transcurs de la història, l’ètica ha evolucionat? En què ha canviat?


Els valors van canviant perquè depenen de la nostra voluntat, del que preferim, de com volem viure, del món que volem que ens envolti o que volem deixar. En general, la crisi de valors sorgeix quan n’hi ha de nous, quan es pot triar entre ells. L’ètica és reflexió sobre la llibertat de triar entre les possibilitats que tenim, de saber quin dels meus deures passa a primer pla en una situació donada, i per què.


 


-          Quina relació hi ha entre ètica i moral?


No hi ha una diferència etimològica. Totes dues provenen del costum, del comportament, vingui del grec o del llatí. Però ara és habitual entendre per moral un seguit de valors i de deures, de normes, segregades per l’entorn i que s’espera que les segueixi la persona que en forma part. Cada societat imposava un codi moral propi i deontològic (de deure), fos social, religiós o corporatiu. El que ha canviat és haver passat a una societat plural, que es defineix per un pluralisme tan ampli que requereix, cada cop més i en tots els àmbits, una reflexió ètica, és a dir, una ponderació entre les propostes. Més que no pas cercar acríticament uns deures indiscutibles, un moralisme, la reflexió ètica indaga sobre valors esperats, drets a protegir i decisions més raonables. La moral respon què cal fer, i l’ètica, o filosofia moral, pregunta per què es fa això, per quines raons i en quins principis se sustenta l’acció.


 


-          L’ètica no té per què estar vinculada a una religió, però ètica i espiritualitat poden estar relacionades?


En la reflexió ètica es relaciona tot: valors, creences, interessos, anhels. No hauria d’estar supeditada a una religió, però sí que pot estar-hi relacionada i fer-ne referència. Evidentment, l’espiritualitat d’una persona, religiosa o no, tenyeix la seva ponderació ètica. Pluralisme no vol dir que tots els valors valguin el mateix, sinó que obertament puguin comparar-se entre si, i la mateixa ponderació pot fer-se amb una sensibilitat, amb una profunditat en les preguntes, en part racionals i en part emotives, que es podria definir com a espiritual.


 


-          Considera important incloure la filosofia en els plans d’educació?


Sí, fonamental. Sobretot si acceptem la seva vocació etimològica de “gust pel saber”, per anar més enllà, per no acontentar-se amb els fets, amb el que ja és, per voler millorar el nostre comportament (personal i col·lectiu), per donar-nos raons del que fem o no fem, per ser valents en respondre del que hem fet o volem fer. Sobretot, per trobar el gust a comprendre millor, a resignar-se a no trobar resposta o a posposar-la sovint, per cultivar el goig del diàleg, sobretot quan és amistós. Per no perdre la possibilitat de ser més rics emocionalment i intel·lectualment. Com diu Epicur, mai no és massa aviat ni massa tard per a aquest tipus d’exercici filo-sòfic.


 


-          Les noves tecnologies –Internet, per posar un exemple– han facilitat la divulgació de la salut?


De moment, crec que no gaire, encara. Donen molta informació, però a vegades el volum i la rapidesa dificulten i emmascaren les coses, com fa una cascada i no el corrent d’un riu… A través d’aquests sols mitjans, s’obté una informació que sovint no aporta més coneixement, no dóna més comprensió, no ajuda a valorar.


 


-          A la informació relativa a la salut que podem trobar a Internet, quin índex de credibilitat li podem donar?


N’hi ha de tot, i jo, evidentment, no ho conec del tot. En principi, és una informació poc contrastada, poc avalada col·lectivament, massa poc controlada. És un mitjà de difusió que es presta a ser utilitzat per aquell a qui l’interessi que el límit sigui borrós; per exemple, per fer arribar missatges no basats en proves, poc científics, de pura opinió i que es poden guiar pel consumisme i induir a falses esperances. No tots són així, però costa destriar. I els més visibles no acostumen a ajudar a millorar l’acceptació de la manca de salut, de la vellesa, de la mort; en canvi, indueixen a augmentar la dependència, la medicació, el diagnòstic i tractament compulsiu i a una prevenció excessiva. Medicalitzen la població.


 


-          Cada vegada sentim a parlar més de consultoris virtuals, segones opinions mèdiques… Quin ús n’hem de fer, d’aquests recursos?


Una cosa és fer servir el consultori virtual per obtenir informació suplementària; una altra de diferent és voler obtenir-ne un diagnòstic i, sobretot, arribar a una decisió. Crec que la presència, l’anamnesi oral, l’exploració física i la proposta que ha de fer el professional en persona no es pot suplir del tot. Els símptomes o els signes no se sumen, sinó que s’han de pesar, s’han de sospesar. Un dolor a l’abdomen s’ha de palpar i saber-ne les característiques al tacte, a la pressió, a la descompressió, etc. I algú ho ha de fer. La clínica no és una ciència en el sentit de conèixer fets amb unes seves causes i efectes de manera que no poden ser d’altra manera, sinó que és un coneixement incert sobre el qual s’ha de decidir basant-se en un coneixement científic que ens prediu només probabilitats. Fa falta sempre una ponderació experta d’aquestes darreres per decidir.


D’aquests recursos, se n’ha de fer un ús intel·ligent i prudent, i això vol dir esperar només el que ens poden oferir: informació puntual a preguntes concretes i sense preguntar allò que no li podem preguntar.


 


-          En quins principis s’hauria de basar la relació metge-pacient?


La relació clínica (no només metge-pacient, també infermera-pacient, per exemple) ha canviat radicalment en pocs anys; més en els vint-i-cinc darrers anys que en els vint-i-cinc segles passats. Abans, es tractava de procurar només la màxima eficàcia contra la malaltia, i tot estava legitimat per aconseguir-ho: per exemple, ho estava la mentida o la imposició d’un bon tractament . Ara, inclou l’ajuda a una persona malalta i el respecte als seus límits.


Abans, la relació es basava en el principi de beneficència. Per al metge, incloïa procurar (al seu recte entendre, segons Hipòcrates) el bé del seu malalt i apartar-lo de tot mal; tot plegat, evidentment, analitzat i aplicat amb un paternalisme nítid i molt ben acceptat; tal com es faria amb un nen, perquè el malalt, pel sol fet de ser-ho o estar-ho, quedava infantilitzat pels altres. Per al malalt, la relació incloïa submissió i confiança.


Ara, la relació ha de ser més horitzontal. El ciutadà, quan està malalt, no perd uns drets, i la seva nova situació inclou un tracte diferent; senzillament, un tractament i un tracte més personalitzats, més respectuosos, sense mentides, sense imposicions. Els nous principis de respecte a les persones i de no fer discriminacions entre elles han canviat la relació clínica.


Però no s’ha de passar de l’antic paternalisme al contracte fred de serveis. Els professionals han de formar-se millor en coneixements i habilitats per modificar actituds que facilitin una relació d’un franc diàleg previ a qualsevol actuació. I això només és possible si es tenen clars els valors de compassió, entesa, no com a simple sentiment passiu, sinó com a motor actiu que es posa en marxa quan es veu patir algú; el de valentia per acostar-s’hi, interessar-s’hi i rebre la persona amb hospitalitat; i el de lleialtat, per no abandonar ja al seu malalt. La relació clínica ha de ser una relació entre un ciutadà que demana ajuda per un problema de salut i un professional que és capaç d’ajudar-lo, també fent-li costat.


 


-          El metge, quan hi ha un diagnòstic, li ho ha de comunicar al seu pacient; però, si el pacient no vol saber tota la veritat, què s’hi hauria de fer?


El malalt té dret a rebre tota la informació que es té i s’obté sobre ell. Però una cosa és un dret general i l’altra una necessitat personal, una necessitat ara i d’aquesta manera. Per reflectir aquesta complexitat, la llei també diu que té dret a no saber. Tothom té ganes de saber i por a saber a la vegada, i això varia d’una persona a una altra i d’un moment a un altre. Per tant, el professional, o el familiar no ha de venir amb un prejudici, sinó que ha d’investigar primer les ganes de saber que té el malalt, i si la informació que ha de donar és prou segura, si és o no imprescindible (per tal que doni o no un consentiment vàlid per a una actuació important, o perquè implica algú més), si podria ser-li útil (per canviar un hàbit, evitar un perill), o, senzillament, si és un fet o una probabilitat de futur que té dret a conèixer. En cada cas, hem d’actuar de manera diferent. És aquest un tema que no es pot contestar gaire esquemàticament i al qual m’he dedicat i he anat matisant en escrits, referint-me a la por (del malalt i del professional), a l’esperança (a la bona o la falsa), al temps i el seu compàs. Resumim-lo dient que no hi ha mentides piadoses, sinó formes piadoses d’aproximar-se a la veritat; que el malalt ha d’intuir que tenim la informació al seu abast sense compulsió per donar-li-la si no la vol ni voluntat de negar-li si la vol. I que, quan s’ha de donar una mala notícia, hem de saber que fem mal (necessari), però que ens hem de quedar per fer-nos càrrec de les conseqüències d’aquesta activitat també professional, com d’altres en la clínica, per mitigar, per acompanyar, per escoltar-ne el ressò, per evitar l’abandonament. Encara que es pugui fer poca cosa, s’ha de saber estar.


 


-          El metge ha d’explicar als familiars del pacient el diagnòstic, el tractament? I si el pacient no ho vol?


En principi, el malalt és el titular del dret i, segons diu la llei, pot informar-se també els familiars si ell no n’ha dit res en contra. És a dir, ell pot dir prèviament qui pot accedir-hi o qui no. I, en el nostre context mediterrani, els familiars són importants perquè són els que l’envolten i en tenen cura. Normalment, el malalt ve acompanyat, com s’hi assenyala, amb qui comparteix les seves penes i alegries, i la informació clínica. Les famílies ara no són tan estables, i el malalt ha de dir-nos o assenyalar-nos qui té ara la seva confiança o fins i tot en qui delega.


El que no poden fer els familiars és evitar que se l’informi si vol ser informat. Als familiars que demanen que no s’informi el malalt, ara els dic: “entenc que em diuen que no li volen fer mal, però suposo que no em demanen que defraudi la confiança que ens té”. El mur de silenci amb el qual abans s’envoltava el malalt perquè no se n’assabentés, i sense comptar amb ell, ja no és defensable ara, perquè amb aquest mur es priva el malalt d’una ocasió per apropiar-se de la seva vida i de la seva mort. Sovint els sans menysvaloren la capacitat dels familiars malalts. Altra cosa és que s’informi de manera adequada i prudent.


 


-          Quina importància li dóna a l’humanisme en la relació metge-pacient?


L’humanisme és una necessitat. El professional ha de tenir una mirada personalitzada i comprensiva del que passa davant seu. Res humà no li ha de ser aliè, diríem parafrasejant Terenci. No ha de ser un enginyer de vísceres i detector de símptomes; és metge de persones, com deia Jordi Gol. Ha de comprendre el que és la malaltia i el sofriment si vol poder ajudar. Per tant, no ha de veure l’humanisme com un guarniment ni una erudició més o menys agradable. L’ha de veure com una connexió racional i emocional amb el que passa davant seu, no en general per a la humanitat o per a la ciència, sinó per a aquella persona. L’humanisme real ha de ser humanitari. Podríem dir que és comprensió però també és compassió.


 


-          El seu pare, el Dr. Moisès Broggi, va ser una personalitat en el món de la salut i de l’humanisme. Una persona al servei de la seves idees i de la seva professió. Què podria destacar de viure al costat d’una persona amb una trajectòria vital tan extensa i prolífera?


Ha estat un privilegi tan gran! Em costa poder explicar en poques paraules el que representa per a mi el fet que hagi estat el meu pare i que, a més, jo hagi treballat amb ell quotidianament al quiròfan o al consultori durant trenta anys, i en molts treballs i alguns dels seus llibres. Són tants records i tot és tan recent… Evidentment, ell, i la meva mare amb ell, és una influència total i indeleble de la qual estaré del tot orgullós per sempre.


 


-          A l’últim, acabi aquesta frase: fer-se gran és…


… comprendre i acceptar la nostra condició natural, la nostra petitesa, amb tolerància i, si pot ser, amb una certa alegria, amb el més gran bon humor possible.