Català Castellano

El mobbing o assetjament immobiliari no és un problema nou a la nostra ciutat, però, arran de l’esclat de la crisi, està afectant tots els sectors de població, i això inclou les persones grans que, per la seva condició, es troben en una situació de vulnerabilitat i indefensió totals.


Els casos d’assetjament es donen sobre persones amb lloguers de renda antiga que, de cop, es troben que l’edifici on viuen, normalment situat en un barri cèntric, l’ha comprat un fons especulatiu, la banca o algú que pensa que està fent el negoci de la seva vida. La idea és fer fora el veïnat –«bitxos», en el seu argot– per tal de reformar l’edifici i vendre’l amb uns guanys del 100% al 200% de la inversió inicial en poc més de dos anys. Cap altre negoci no dona tanta rendibilitat.


Per a això, els propietaris de l’edifici es valen de sistemes expeditius, com ara no fer cap reparació a la finca o pagar bandes d’individus per causar brutícia, delinqüència i sorolls; en molts casos, retornen el rebut del lloguer i inicien, sense contemplacions de cap mena, un desnonament, de manera que les persones es troben, de sobte, al carrer. Fins fa poc temps, totes les administracions callaven i no movien peça. Avui dia, hi ha una oficina antiassetjament de l’Ajuntament de Barcelona, creada per l’actual govern municipal, que ha començat a posar-hi una mica d’ordre. Així doncs, amb l’ajut dels controls de les oficines de habitatge, s’hi intervé, encara que moltes vegades ho fan massa tard i d’una manera lenta i insuficient, des del punt de vista de la nostra entitat, l’Associació 500×20 pel lloguer públic i assequible.


Tenim coneixement que, al barri del Poble-sec, va caure el sostre de l’habitatge d’una persona gran de 90 anys: sortosament, no li va passar res, però el fons especulatiu que havia comprat l’edifici es va negar a fer-hi cap reparació. Es donen altres casos de persones que han avalat els seus fills a través d’un crèdit hipotecari i, en el moment que no han pogut fer front al pagament de les quotes, el banc s’ha quedat l’habitatge. Utilitzant les mateixes formes, en tornar a casa, s’han trobat que un manyà enviat pel banc ha canviat el pany de la porta, per fer-les fora, com ha passat a Sant Andreu .


Què podem fer davant d’aquesta situació?: exigir que l’Administració –és a dir, ajuntaments i serveis socials– actuï amb celeritat i que no es limiti a mirar a quina residència poden posar l’avi o l’àvia que està patint l’assetjament, que faci els tràmits més àgils per multar el propietari –tant si és gran com si és petit–, que exigeixi que s’hi facin les reformes necessàries i que arribi a l’expropiació si hi ha un cas clar d'inoperància en la finca afectada.


Però hem de ser conscients que això és un problema social de primer ordre en aquest sistema salvatge en el qual vivim i en què no importen les persones –i encara menys si són grans–, perquè, per al sistema econòmic neoliberal del nostre país o europeu, són una despesa que es pot estalviar en la màquina de generació de beneficis empresarials i financers.


Des de l’Associació 500×20, esperem que tothom faci les accions oportunes per acabar amb aquesta xacra cruel que frega el genocidi per edat.


 


Silvia Giménez Mayol
Associació 500×20